La família és una vocació. És el gran projecte vital per excel·lència de tota vida. Tots som cridats de qualque manera a formar una família. La família constitueix el projecte fonamental de la vida. La família dona sentit a la vida, perquè els fills són el sentit de la vida. A conseqüència de l’evolució de la vida moderna, la família ha evolucionat i n’existeixen diferents formes. Però l’important no és la forma, sinó la substància, això és, que estiguin fonamentades en l’Amor i que siguin un canal de transmissió de l’Amor de Déu.

La família no és el problema com es pretén en certs àmbits de la vida moderna. La família és la solució. Disfuncions econòmiques, socials i culturals de la nostra societat estan relacionades amb el fet que certs sectors de la societat moderna han deixat de creure en la família, erosionant-ne el paper i la funció, fet que ha convertit la família en la caixa de ressonància de totes les contradiccions de la nostra societat.

Però tanmateix, és dins la família on hom pot trobar i descobrir autèntiques històries d’amor, d’entrega i de sacrifici pels altres. D’aquí el caràcter sant de la institució familiar.

La família constitueix la cèl·lula bàsica de la societat, el primer nivell de protecció de l’individu enfront de la societat i l’Estat. La família aporta dos recursos fonamentals, suport afectiu, és a dir, amor, atès que en la família s’aprèn d’estimar, i d’altra banda suport econòmic, perquè a través de la família se satisfan les necessitats bàsiques de la persona. La família constitueix per aquest motiu la cèl·lula bàsica de protecció de l’individu, i evita que l’individu resti a la intempèrie enfront d’un Estat omnipresent i omnipotent o una societat buida de valors. A través de la família s’enfronten i vencen les adversitats. Dins la família aprenem d’estimar, de compartir, aprenem el valor dels doblers i de la feina, aprenem de sacrificar-nos i d’esforçar-nos, aprenem a assolir metes. Tots venim d’una família, per imperfecta que pugui ser, i tots som cridats de qualque manera a formar una família. Qui no procrea s’apaga i s’extingeix en si mateix. Per això la família és sinònim de transcendència.

Una societat que renuncia a procrear i perpetuar-se està condemnada a desaparèixer. Gràcies a la família l’individu transcendeix la història i perpetua l’espècie i el seu llegat personal.